Per fer aquesta sèrie, vaig proposar-me passejar per la ciutat buscant la manera com els cossos femenins responen i actuen amb l’entorn urbà. Hi ha una manera específicament femenina de dialogar amb l’espai?

Per poder respondre-ho, hauria de saber què vol dir femení i què vol dir espai, i jo no ho sé. Potser l’espai és el receptacle dels cossos, o potser és una extensió seva. L’aire toca la pell i toca la casa, mou els cossos per dins i per fora. L’aire mou els cossos, però hi ha cossos que l’aire no mou i que tampoc es mouen amb res del que passa al seu voltant.

Les dones, aquests éssers de qui en general s’ha predicat allò que és femení, no ens hem mogut durant molt temps, i no sabem si ara ens movem. Hem estat les grans convidades de pedra de la història, de la ciutat que ha construït aquesta història, de la civilització que ha nascut de la ciutat. Les dones no hem sigut alcaldesses, ni combatents, ni artistes, no hem construït la cultura que han construït els homes i, per això, molts dels nostres cossos de pedra estan nus, desposseïts del vestit de la civilització, habitant sovint l’espai intemporal de l’al·legoria.

Això és el que he vist passejant per la ciutat, buscant la manera com els cossos actuen amb l’espai.