La fatiga contemporània del cos femení flota en la intersecció entre treball precaritzat i tecnologies de govern del temps. El cos es distribueix entre espais domèstics, recorreguts urbans i interfícies digitals que modulen la seva disponibilitat. La productivitat organitza la postura, la velocitat i la respiració.

La Luisa, que neteja diverses cases d’una mateixa família, habita una arquitectura afectiva que sosté la reproducció social. El cos s’ajusta a les microvariacions dels interiors, a normes implícites de cura i higiene. La repetició del gest sedimenta en espatlles, esquena i mans, inscrivint el treball en la matèria mateixa de la carn i dels ossos.

El transport públic actua com a pròtesi transitòria de descans. Travessar la ciutat li permet una interrupció mínima del règim d’eficiència, una oscil·lació breu entre la disponibilitat i la retirada.

La Irene, treballadora d’una cadena de fastfood camina per zones poligonals abans d’entrar en la sintaxi productiva basada en la repetició i el control del temps. El seu cos s’ajusta a una gramàtica operativa que regula moviments i atenció.

La treballadora de megaplataforma habita un espai domèstic convertit en terminal productiva. El moviment del ratolí i el temps de resposta organitzen el ritme corporal sota una vigilància algorítmica constant.

La ciutat és l’espai de negociació del cansament.
El sistema que sosté aquestes formes de violència estructural es manté estable sobre cossos progressivament desgastats.